La nostra opinió sobre dels plats ovalats per a BTT.

La veritat és que fa bastant de temps que estan presents al mercat, però fins fa ben poc no ens acabaven de fer el pes. Ha estat després de la “revolució” del monoplat i els, com a mínim, onze pinyons, que creiem poden rendir en tota la seva esplendor sense efectes secundaris.

A part de l’intent de Shimano fa molts anys amb un sistema anomenat Biopace, Rotor ha estat el principal impulsor dels plats ovalats. El problema venia donat, des del nostre punt de vista i experiència, en el moment del canvi de plat, concretament quan passàvem del gran al petit. En aquella acció, la cadena podia quedar enganxada al plat gran tant sols exercint una petita força sobre els pedals, amb els problemes que això podia comportar: desviadors torçats, cadenes doblegades, quadres marcats i ratllats, agreujat aquest últim amb l’arribada de la fibra de carboni.

Doncs bé, tot això ha desaparegut de cop amb l’arribada del mono-plat. Tant senzill com això.

I ara us estareu preguntant, què co… carai estan dient si jo porto plats ovalats a la meva Foil i això no m’ha passat mai!

Tranquils, no us poseu nerviosos que tot té la seva explicació. A la bici de carretera tot queda minimitzat per la mida dels plats, molt més grans que amb la BTT, i per l’absència de fang. A més diàmetre, menys probabilitat d’enganxades.

Molt bé, però en què ens afecta un plat ovalat? Quins avantatges té? I desavantatges?

La resposta és molt més senzilla del que les xifres del fabricants ens poden intentar inculcar. Bàsicament, el que intenta un plat d’aquetes característiques és “eliminar” el punt mort de la pedalada, és a dir, aquell punt on les bieles estan en posició totalment vertical i no podem exercir força. En realitat, el que aconsegueix és minimitzar-lo, no eliminar-lo. Del que es tracta és de reduir el diàmetre del plat a mesura que el pedal s’acosta a aquest punt mort, i augmentar-lo en la posició de màxima eficàcia. Al final, el que es deriva de tot això és una pedalada molt mes rodona ja que en el moment en què ens acostem al punt mort, és com si canviéssim a un plat més petit i, així, superem aquest punt molt més fàcilment.