Des de fa un parell d’anys hi ha una nova tendència que s’està imposant en el món dels rellotges d’entrenament: els mesuradors de freqüència cardíaca mitjançant un sensor òptic. S’han popularitzat bàsicament perquè ofereixen la possibilitat de tenir un control de les dades de freqüència cardíaca sense la necessitat d’haver de portar una cinta pectoral. És en aquest punt on tots ens plantegem una pregunta crucial: fins a quin punt són fiables les dades d’un sensor òptic al canell?

Per intentar resoldre aquests dubtes hem fet unes petites comparatives entre dos dels rellotges més populars amb aquest tipus de sensor i un GPS amb cinta pectoral: Polar M600, Fenix 3 HR i Edge 1000 amb cinta pectoral.

Ens aquestes dues gràfiques podem veure una comparativa entre les dades registrades per un Fenix3HR amb el sensor òptic i un Edge 1000 amb cinta pectoral en un exercici de ciclisme de gairebé quatre hores. Crida l’atenció que, mentre que les dades generals de mitjana i màxim són bastant similars, les gràfiques no s’assemblen tant (escalats a banda). Això respon a que la lectura de la cinta pectoral és molt més immediata que la dels sensors al canell, amb la qual cosa marca tots els “pics” i és molt més precisa.

En un exercici de cursa a peu per muntanya hem posat a prova els sensors òptics del Polar M600 i del Fenix 3 HR. En el cas del Polar M600 ens dona* un valor de mitjana de 145 ppm i una màxima de 163, mentre que el sensor òptic del Fenix 3 HR ens dona 143ppm de mitjana i 167 de màxima. Hem de tenir en compte que els dos sensors són diferents. Mentre que el del Polar M600 és de 6 leds, el de Garmin és de 3.

Com a curiositat, també hem comparat les diferències d’altimetria entre el Fenix 3 HR i el Polar M600. En el mateix exercici de ciclisme que hem comentat abans, de gairebé 4 hores, el Garmin ens marca 1055 metres d’ascens acumulat, mentre que el Polar només ens n’indica 995. Això respon al fet que el Fenix 3 porta un baròmetre integrat i que el Polar recopila aquestes dades per GPS, com és habitual en les gammes inferiors.

Conclusions:

Les lectures dels sensors òptics de freqüència cardíaca cada vegada s’acosten més a les dades reals, però tot i això mai seran igual de precises que les dades que ofereix un sensor amb cinta pectoral. És una bona eina sobretot per prendre dades que afectin a l’activitat diària (gairebé tots els rellotges esportius de gamma mitja o alta ja incorporen registres d’activitat diària com les polseres d’activitat), però també és una bona opció en els casos en què sortim a rodar o a trotar sense gaires exigències i només volem tenir una noció aproximada de la nostra freqüència cardíaca global. Hem de tenir en compte que la lectura no és tan immediata com amb la cinta i no ens detectarà prou ràpid els “pics”.

En el cas de voler fer un entrenament de qualitat, unes sèries o qualsevol activitat exigent i necessitem dades fiables, segueix sent indispensable l’ús de la cinta pectoral. A més, en el cas de la cinta del Fenix 3 és especialment important ja que, si disposem de la cinta HRM-Run podrem accedir als paràmetres de tècnica de cursa que ens proporciona gràcies a l’acceleròmetre amb què ve equipat (oscil·lació vertical, cadència i llargada de passa, mil·lisegons de contacte amb el terra, etc.).

Dona/dóna: Ens intentem adaptar a la nova Gramàtica de la Llengua Catalana de l’IEC… però ens costarà.